NÚMEROS I LLETRES AL RUGBY

A la crònica del partit del Leicester vs USAP us vaig assenyalar que els jugadors dels Tigers duien una lletra a la part davantera de la samarreta –sent sincers cal reconèixer que a mi m’ho va fer veure en Josep- , just sota l’escut, i us vaig avançar que avui us comentaria el seu significat.
Lletra sot l'escut 1
Us explico. En els seus inicis el rugby no tenia un número determinat de jugadors. Depèn d’on es jugués n’hi havia més o menys. En el que es considera primer partit internacional, un Escòcia vs Anglaterra de l’any 1871, va haver-hi 20 jugadors per bàndol. No cal dir que l’atapeïment de rugbiers a la gespa dificultava l’espectacle.

Quan va arribar a les escoles, per unificar els criteris entre els seus enfrontaments, es va intentar reglamentar. A la temporada 1874-75 la universitat d’Oxford va convèncer a la de Cambrigde de jugar amb 15 jugadors. La mesura es va veure com positiva ja que s’obria el joc per corre amb la pilota. Tant és així que a l’any 1876 la majoria de partits van adoptar aquest número de jugadors. El primer partit internacional a 15 va ser un Anglaterra vs Irlanda al 1877.

En aquells anys cap jugador anava identificat amb número. És coneguda la frase “Numbers are not necessary and they savour of professionalism and the circus” que podem traduir com “Els números no són necessaris ja que fan olor a professionalisme i a circ”.

Els que van trencar la tradició van ser els neozelandesos en la seva primera gira fora de la seva illa. Va ser a Austràlia, concretament contra el Queensland a Brisbane. Primigèniament es buscava la identificació dels jugadors. En els programes del partit hi figuraven els noms i els números i el públic podia encoratjar als seus favorits. Curiosament, la numeració va ser de l’1 al 15 pels kiwis i del 16 al 30 pels amfitrions.

La idea va ser acollida pels australians i ja en els primers test contra Nova Zelanda, el 15 d’agots de1903 i posteriorment contra un combinat britànic-irlandes, van utilitzar-los tal com els coneixem avui dia. Els All Blacks van seguir portant-los en la seva primera visita oficial a les illes britàniques i en un partit amb Gal•les que va tenir lloc a Cardiff el 16 de desembre de 1906 els dos equips anaven numerats. Ara bé, per Nova Zelanda el darrer (arrière, fullback) duia el 15, com ara, i, en canvi, per Gal•les aquest jugador duia l’1.

Al 1921, Anglaterra i Gal•les van demanar la intervenció de la Internacional de Rugby, però aquesta no es va voler mullar i va concloure que era una decisió que tenia que ser decidida pels propis equips. A l’any següent, en un enfrontament entre ambdues federacions celebrat a Cardiff, tots els jugadors lluïen dorsals.

Escòcia ho va fer per primera vegada en un partit contra França, al 1928, però, en canvi, a la Calcuta Cup del mateix any, contra Anglaterra a Twickenham, no en duia. Aquest match va tenir la presència del rei George V que va demanar-li al president de la federació escocesa (SFU), James Aikman Smith, alies Napoleó, el motiu pel que els escocesos no estaven numerats. La resposta va ser prou clara: “Senyor, això és un partit de rugby, no una subhasta de bestiar”. També s’ha de dir que preguntats els jugadors, la majoria eren contraris a dur-los. Els escocesos no van tornar a lluir dorsals fins que Aikman va morir al 1933.

En el 1950 totes les seleccions del V Nacions ja els duien. No obstant, l’ordre no era únic. Els britànics l’iniciaven en el darrer (arrière, fullback). En canvi, a França i Irlanda el darrer lluïa el 15, com avui. Citar que Argentina i Sudàfrica introduïen alguna variant.

Cap el 1960 s’institucionalitza la numeració actual, és a dir, la que usaven francesos i irlandesos i des del 1967 la Internacional ho obliga pels partits internacionals i, ja més tard, també l’anglesa Guinnes Premiership.

Com veiem la numeració es va anar instal•lant paulatinament en el rugby. Durant aquest camí troben que alguna federació, Gal•les en diverses ocasions, i alguns clubs, Leicester i Bristol, han utilitzat lletres. Però ni aquí hi ha hagut uniformitat. Així, els Tigers atorguen la A al pilar esquerra (en número seria l’1) i, els Bristol la donen al darrer (sistema britànic anterior).

Per aquest motiu el Leicester, per recordar la seva inicial identificació, col•loca sota l’escut la lletra que li correspondria al jugador en funció de la seva situació dins del camp.

Per acabar algunes anècdotes. L’equip de l’Escola d’Estudis Orientals i Africans de la Universitat de Londres, utilitzava un sistema de números antics tailandesos que feia quasi impossible que els contraris els identifiquessin. El Bath i el Richmond han jugat sense el número 13 i el Hartlepool RFC va retirar el número 5 en memòria de John How, que va morir al camp en un partit oficial a l’any 1994. Encara una altra. L’excel•lent internacional anglès, Will Greenwood, malgrat que pel seu lloc hauria de lluir el 13, a causa de la seva superstició, ho fa amb el 12.

Xavier-Albert Canal

Galeria | Aquesta entrada ha esta publicada en AlRugbi, Curiositats, Historia. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a NÚMEROS I LLETRES AL RUGBY

  1. Dorothée Perez ha dit:

    Félicitations Xavier, j’adore ton article … utilise aussi ta plume pour parler du rugby au féminin…Bises et bon nadal…

  2. XAC ha dit:

    Gràcies Dorothée, segur que el faré i espero no trigar gaire.
    Que tinguis un bon any 2011!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s