Aproximació a la història del 6 Nacions

Aquest cap de setmana s’ha jugat la segona jornada del 6 Nacions. Dels resultats ja us informem en altres espais del bloc. Ara us volen fer un tast de la història d’aquesta competició.

És el torneig per excel·lència. Cert és que també hi ha el Tres Nacions, que juguen des del 1996 Nova Zelanda, Austràlia i Sud Àfrica, i tenim des del 1987 la Copa del Món. Però cap d’ells té la història i l’èpica del 6 Nacions.

Si el primer partit internacional es va jugar entre Anglaterra i Escòcia a l’any 1871 i les mateixes seleccions disputen la competició més antiga, la Calcutta Cup, des del 1879, els inicis de l’actual 6 Nacions els tenim al 1882 (encara que els primers partits s’hi van jugar en aquell any, els darrers van ser al 1883), en la que només hi van començar a participar les quatre nacions britàniques (Home Unions) que volien organitzar-se per augmentar els seus partits anuals. Aquest primerenc quatre nacions es juga tots contra tots, en partits d’anada alternant-se anualment la condició de local. El primer encontre va jugar-se a l’estadi Saint Helens de l’anglesa ciutat de Swansea i els contendents van ser Anglaterra i Gal·les amb una clara victòria dels primers per 26 a 0 que, a més, van ser-ne els guanyadors finals de la competició.

El Quatre Nacions va viure fins el 1910 en què es va incorporar França, que ja veurem que posteriorment va ser exclosa i tornada a admetre, i ja recentment, al 2000, s’hi va afegir Itàlia adoptant-ne l’actual denominació.

En els primers anys les confrontacions polítiques repercutien en el torneig. Així, va deixar de disputar-se als anys 1885, 1887 i 1899 encara que, en aquest darrer ja no hi participava Anglaterra que al 1888 va integrar-se a la International Rugby Board i ho trobava incompatible, encara que no va trigar a tornar-hi.

Al 1910 s’hi admet França que, en aquells moments, estava força lluny del nivell dels britànics. Per aquests, jugar amb França no era més que un tràmit, sent d’aquesta manera que ni tant sols es disputaven els partits en dissabte, dia del rugby, arribant al punt que al jugador seleccionat per jugar-los no li era comptat en el seu currículum esportiu com partit internacional. A vigília del segon enfrontament amb França, que va tenir lloc el 2 de gener del 1911, un periodista escocès es lamentava de la manca d’un bon tres quarts a la seva selecció però afirmava que tenien sort de jugar amb França abans dels partits seriosos. No sabem si va ser l’absència d’un tres quarts de qualitat o que els escocesos no s’ho van prendre seriosament però el quinze del gall va guanyar el partit per 16 a 15 i inscrivia la seva primera victòria al torneig.

La Primera Guerra Mundial va interrompre el torneig entre el 1915 i 1919. Més de cent ruggers internacionals van deixar-hi la vida.

En el període d’entreguerres, malgrat que els britànics seguien aclaparant els títols, sobretot Anglaterra, França va anar progressant i va estar a punt de guanyar-lo al 1930 arrabassant-li els anglesos en el darrer moment.

Els britànics van excloure a França al 1931. Hi ha el motiu oficial, que a França havia fet forat el professionalisme i això anava en contra de l’esperit del torneig, i el motiu extraoficial, que els illencs estaven farts del joc excessivament dur i barroer dels francesos i de la mala educació del seu públic que pressionava a l’àrbitre i escridassava a l’equip contrari fins i tot quan xutava a pals (en això no s’ha avançat gens, malauradament), encara que l’incident més greu havia succeït el 1 de gener de 1913, un altre cop un França amb Escòcia, al Parc dels Prínceps parisenc on l’àrbitre de l’encontre, l’anglès V. W. Baxter va ser agredit i va haver de ser hospitalitzat.

Un altre cop la guerra va paralitzar la competició, del 1940 al 1947. Al 1948 es va reiniciar amb França com a cinquena selecció, ja no com a ventafocs, i el títol va ser pels irlandesos. Tot i així, les incidències no van acabar. Escòcia i Gal·les es van negar a jugar a Dublín a l’any 1972 pel perill que hi havia pel conflicte d’Irlanda del Nord. Més proper, un cop el diner ja era senyor de l’esport, no solament del rugby, Anglaterra va estar a punt de retirar-se al 1996 i 1999 a causa de qüestions relacionades amb els drets de televisió.

El torneig, mantenint certs aspectes de la tradició, s’ha hagut d’adaptar als temps moderns. Es puntua a l’antiga, dos punts del guanyador i un per empat i sense punts de bonus. En canvi, des de 1994 no hi ha títols compartits –el darrer va ser el 1988 amb França i Gal·les- sinó que, cas d’empat, entren en joc les diferències de punts i assaig. Així, el 2006 el títol va ser per França en detriment d’Irlanda per un punt de diferència. Com a dada curiosa cal citar que al 1976 va haver-hi cinc guanyadors del torneig ja que les 5 nacions havien guanyat un dels seus partits

Altrament, també des del 1996 es considera el Campionat d’Europa de Rugby.

Dins del mateix torneig s’hi ventilen diverses competicions o copes.

La Calcutta Cup és la més antiga del món, ja que enfronta a anglesos i escocesos des de 1879 i des de 1883 la guanya l’equip que s’imposa a l’altra dins del torneig amb els altres participants.

Paga la pena fer una mica d’història d’aquesta Copa. Al Nadal de 1872 es va jugar a Calcuta (India) un partit de rugby entre dos equips de soldats de l’exèrcit de Sa Majestat (denominació de l’època). D’una banda, vint anglesos. De l’altra, un combinat d’escocesos, gal·lesos i irlandesos en el mateix nombre. Al cap d’uns dies l’experiència es va repetir. Va ser un tres en un. D’un sol cop el rugby va entrar a la Índia – encara que mai ha estat una potència-, es va fundar el Calcutta Football Club i, més tard, la instauració del més antic dels torneigs de rugby.

El fet és que el nou club va dur a la creació d’altres i es jugaven partits amb habitualitat fins que la retirada de les tropes britàniques va deixar sense homes suficients per jugar i, per acabar-ho d’adobar, el clima tampoc era el més adequat pel rugby. Els dirigents del Calcutta, que s’havia afiliat a la federació de la metròpoli, l’anglesa, van dissoldre’l. Els diners que havia al banc van decidir dedicar-los a recordar que uns homes havien dut el rugby a l’altra part del món. Inicialment, es va pensar en un sopar anual, però el capità, secretari honorari i tresorer del club, James Rothney, va proposar crear una Copa i lliurar-la a la Rugby Union londinenca per què li donés l’ús que tingués per menester.

Les rupies de plata dels comptes del banc van ser dutes a un artesà indi, que les va fondre per modelar la copa: una tetera amb tres ases en forma de cobres i un elefant indi coronant la tapa. La Rugby Union va acceptar-la en propietat i va decidir que Escòcia i Anglaterra se la juguessin anualment en un partit.

Malgrat que està bastant malmesa, quan la guanya Anglaterra, exposa l’original al Museu del Rugby de Twickenham. I parlant del seu estat, només assenyalar que a l’any 1988 el tercer temps del partit d’ambdues seleccions va ser un pèl mogut. L’anglès Dan Richards i l’escocès John Jeffrey van jugar amb ella al llarg de Princes Street a Edimburg. Els dos van ser sancionats, Jeffrey a sis mesos i Richards a un partit de la selecció.

Els altres premis són la Triple Corona, que s’endu l’equip britànic que guanya els tres partits amb els altres equips de les illes i el desitjat Gran Slam, al qui guanya tots el partits d’un mateix torneig. I per acabar amb els tradicionals, com no podia ser menys en un esport atípic com el rugby, també hi ha la Cullera de Fusta per qui no guanyi cap partit del torneig. Aquesta sarcàstica distinció data del 1824 i l’origen està a la Universitat de Cambridge en la què els alumnes pels exàmens finals eren agrupats en tres grups dels que l’inferior era anomenat “tros de fusta” (podríem adaptar-lo a cap de serradures). L’expressió va evolucionar amb el temps a “cullera de fusta” (Wooden Sponn) que venia a ser la contraposició a una altra expressió britànica de “nascut amb cullera de plata” que s’utilitza per descriure als que neixen en una família amb diners. També hi ha una altra versió encara que no gaire allunyada. Segueix a Cambridge i amb els tres grups. Aquesta, però, explica que el primer estudiant que va ocupar el darrer lloc de l’últim grup es deia Master Wedgewood i, el seu grup es va conèixer des d’aleshores com “Wooden Wedge” (encunyat en fusta) que, passat un temps, va derivar en l’actual “cullera de fusta”.

Més recents i encara sense tradició, s’hi donen el torneig Eurostar, al vencedor de l’enfrontament entre França i Anglaterra i el Giuseppe Garibaldi, pel qui guanyi l’enfrontament entre Itàlia i França.

Anuncis
Galeria | Aquesta entrada ha esta publicada en USAP. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Aproximació a la història del 6 Nacions

  1. Rover ha dit:

    “El primer encontre va jugar-se a l’estadi Saint Helens de l’anglesa ciutat de Swansea”

    SWANSEA no és pas anglesa, és gal·lesa!! Bona entrada!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s