Els bons amics del Penya “550” València ens fan arribar la seva crònica del partit de Montjuïc

El Usapisme creix pel nord, pel sud, per l’est i per l’oest. Amics de València, ens veurem pel darrer partit a l’Aimé Giral!

USAP-TOLÓ, CRÒNICA D’UNA ODISSEA EMOCIONAL VALENCIANA El 9 d’abril passat salpava de la Ciutat de València una nau tripulada per sis nautes, com fa tres mil anys ho fes aquella altra que cercava Ítaca. La destaninació era l’Estadi Olímpic Lluís Companys de Montjuïc, l’objectiu de l’expedició era un partit de rugbi jugat per uns germans de llengua i de sang que existeixen com a tals a cinc-cents cinquanta quilòmetres de distància física, tot i que la història i l’oblit sembla que ens hagen allunyat no només a un altre estat, sinó a un altre planeta. Kavafis va escriure i Llach va cantar que el nostre camí és llarg, però és aquest camí el que ens fa com som, el que ens ha conferit la col•lectiva personalitat que ens ha estat dada com a poble, com a comunitat de sentiment. A les vuit del matí la nau s’aturava front la Cafeteria Picasso de l’avinguda de Blasco Ibàñez on els sis tripulants, Josep, Toni, Vicent, Maxi, Costa i Santi esmorzàrem. Després de carregar les lleugeres pertinences, vàrem enfilar l’AP7 camí del Nord. El camí és llarg no només poèticament, sinó també monetària. És estrany, o no, que per moure’ns dins la nostra comunitat sentimental hàgem de pagar el preceptiu impost a l’Imperi, mentre que per arribar al forat del dònuts els valencians tinguem autovia debades i tren d’alta velocitat. La provincialització i provincianisme de la nostra realitat continua gravitant cap a ponent, indefectiblement, inexorablement. Ai, dolça tramuntana i dolç llevant, bufeu fort i disipeu el mal d’Almansa! Ens aturàrem al Delta per repostar, on vàrem trobar altres pelegrins, els del Club Rugbi Castelló (de la Plana), amb els seus uniformes verdinegres. Va ser el primer crit d’USAP, Sempre Endavant! que va eixir de les nostres goles a través de les finestretes, crit al vent i a la terra. Compràrem cerveses per omplir la nevereta i canviàrem de pilot per fer Barcelona d’una sola tirada. A les 12:30 aparcàrem la furgona al darrere del Cafè Espanyol, al costat de l’emblemàtic Arnau, que llanguideix testimoni d’un passat Paral•lel que ens evoca la Xirgu, la Mistinguet i moltes altres que els nostres iaios es posaven a la boca per nomenar les femmes fatales de la seua època. Pobra gent, crescuda el la llibertat de la República i retornada a la grisor i a la caverna com a adults. Allà, al Cafè Espanyol (quin oxímoron), ens vàrem trobar amb altres navegants en aquesta mar tan genuïna i estranya com és l’usapisme (els anglesos designen tots dos adjectius amb només un: weird). Dinàrem amb companys que fins llavors no tenien cara, només paraula. La gent de la Penya Avant de Barcelona, encapçalada per l’incansable organitzador Josep Farreny, els Amics del Rugbi de l’Empordà i de Les Barretines de Perpinyà. Entre abraçades i rialles trobàrem a faltar la gent de les Illes, però nosaltres la vàrem trobar després del matx, a l’esplanada on Els Pets deien bon dia al quatre vents. Si pensàvem que La Penya Usapista “550” València seríem els meus australs, i, per tant, els pelegrins més llunyans que hi hauria a Montjuïc, anàvem molt desencaminats. Els del Club de Rugbi Menorca també hi eren. Vàrem parlar llarga estona amb ells, resulta que el seu pilar dret és valencià, de Chulilla, preciós poble de la Serrania, de parla aragonesa, mostra de la natura bipolar del Poble Valencià. El dinar transcorré en un ambient de joia i germanor, tot i parlant de rugbi i d’altres moltes coses que tenim en comú. Especial menció d’un tema candent, la prohibició que el Govenr Valencià (no sé com s’atreveixen a dir-se així) ha fet de les emissions de Televisió de Catalunya a la nostra terra mitjançant els repetidors d’Acció Cultural del País Valencià. Set dies després, vuitanta mil valencians desfilaríem pels carrers del Cap i Casal per demanar el seu restabliment, per dir no a la censura i per cridar en favor de la llibertat d’expressió i informació. Per suposat, vàrem comentar també de rugbi, de les dificultats de les llavors quatre finals que la USAP tenia per davant, de la malastrugança de les lesions, de les relacions de la USAP amb equips del Principat i de moltes altres coses. A la meua dreta seia Xavier Albert Canals, expresident de la Federació Catalana de Rugbi, que va haver de marxar ben d’hora perquè comentava el partit als micròfons de RAC1, i que ens va prometre que parlaria de nosaltres a l’emissió. Tot just acabat de dinar, els perpinyanesos varen treure un marraixa de tres litres de moscatell casolà fet per ells mateixos. Imagineu que, darrere de les cerveses i el rioja del dinar, allò va acabar per elevar-nos a un estat semilevitatiu important, que ja no ens abandonaria ni a la pujada a Montjuïc amb el metro cremallera ni a la resta del partit. Recordaré tota la vida la conversa que portàvem amb els companys de Les Barretines, cadascú en el seu català, on ens emplaçàrem per al darrer partit de fase regular contra Castres a l’Aimé Giral, tot i oferint-nos les seues cases particulars per fer-nos un lloquet per dormir. Dissortadament, tots vàrem fer tard a la proposada reunió de Penyes del Sud impulsada pels amics de La Lleganya de Vilanova i la Geltrú. Nosaltres, per la gentada que pujava a la Muntanya Màgica; ells, perquè tenien aquell dia moltes obligacions federatives com a escola i club de rugbi, el SEL Vilanova, amb un munt de qüestions logístiques a resoldre. L’inefable Jan Faidit, noi per a tot de la Lleganya i del SEL, va arribar quan la resta ja ens havíem dirigit cap a les portes d’entrada que a cadascú li corresponien. Va estar una llàstima, però com diem ací baix, hi ha més dies que lloganisses i l’usapisme valencià no ha fet més que començar a rutllar. Vindran altres dies que bufe millor vent, com diu Al Tall al seu Cant dels Maulets, i ens veurem i ens fotrem d’abraçades, companys del Garraf, la primera ronda la paguem els valencians, potser el 7 de maig al partit contra Castres. Tot seguit ve la primera de les dues qüestions “negres” de la nostra singladura usapista: l’accés a l’estadi. Un vertader cant de sirenes, un espant baix els més de 30ºC que haguérem de suportar a la cua. Un xiquet valencià que era a vora nostra entre la massa, que no filera, va caure estabornit, tot i vomitant, el pobret. Els pares, als quals vàrem tindre la sort de trobar-nos en eixir del matx, ens varen comentar que el nano no va poder remuntar vol i es va perdre tot el matx. Una hora! Una hora vàrem fer cua, amb la qual cosa ens vàrem perdre tots els esdeveniments del prepartit. Donem gràcies des d’ací a l’Ivan Font de la Lleganya per haver penjat al bloc de la penya el seu immillorable, com sempre, reportatge fotogràfic d’aquella diada, fet que ens dóna una idea de tot el que va passar mentre esperàvem a les portes del nostre particular cel, de la nostra privada Ítaca. No comentaré el partit en la seua vessant tècnica, molt se n’ha escrit ja. Únicament faré referència a l’esperit demostrat en la segona part, el quart d’hora català va aplanar el XV de La Rada, que, per altra banda, vàren ser uns digníssims oponents. També deixe constància del comportament excel•lent de les dues aficions. Hi hagué parts dels matx on els només sis mil tolonesos s’imposaven als quaranta-sis mil partidaris catalans en cridòria i espenta. Gran afició i gran club, tot i estar fet a toc de talonari, cosa, d’altra banda, lícita i comprensible en el nou món del rugbi professionalitzat. Nosaltres, els usapistes valencians, ens esgarmellàrem cridant al costat dels germans que no pronuncien la lletra erra i que la “u” la fan “y”. Coincidírem al sector 125 amb gent de Club Akra Bàrbara de Ciutat d’Alacant (ens guanyaven per 170 kms en australisme) tots amb el polo de l’equip, amb els germans Vanaclocha, de Godella (l’Horta Nord) i teníem a la filera del darrere als de la Santboiana, també amb el polo. Cinc o sis varietats dialectals cridaven el mateix: USAP, USAP, USAP… L’onejar de senyeres i el cant de l’Estaca serien un avançament del que viuríem el dia 16 a la manifestacío de València. Dos banys d’esperança, d’il•lusions per a la sinistra realitat a què ens han abocat ací al Sud. Acabat el partit, encara vàrem fruir l’ambientàs que envoltava l’estadi. Bevérem cervesa, escoltàrem El Pets, parlàrem amb moltíssima gent que, una mica flipada, aplaudia la nostra decisió d’escampar l’usapisme a les nostres comarques. A això de les 9, baixàrem al Poble Sec per fotre un mos de sopar. Bevérem més cervesa i passejàrem el polo usapista valencià per la Rambla i Plaça Reial fins a la matinada entrada. I ací és on ve segon punt negre de la nostra Odissea. Podeu creure que no ens permeteren l’entrada ni al Karma ni al Sidecar? La raó: vestir peces de roba esportives. Inútils van estar les nostres explicacions. Com fer per convéncer un porter de club que el rugbi és un esport senyor, noble, sense enemics, cívic i fins i tot cultural? No hi hagué manera. Això ens va fer entristir una mica. Nosaltres, gent de rugbi i de rock, ens recordàrem de Dublín, on els afeccionats de tots dos equips fan conjuntament el tercer temps als pubs locals, en un ambient de germanor i bon rotllo inigualable. Jo, que he tingut la sort de viure-hi una bona temporada, no oblidaré mai aquell esperit, difícil de trobar en un País i un Estat com el nostre. És el preu a pagar per ser rara avis entre futbolers, però això ens fa més dignes, i més forts. Finalment, un xicottet Pub Irlandés del carrer de Ferran ens va acollir, all vàrem conèixer el personatge del dia, un tolonès que xerrava mallorquí, toma castanya! El rugbi té aquestes coses, aquestes menudes meravelles que no aprofiten per res, que en diria qualsevol persona aliena al nostre més que esport, però que a nosaltres ens omplen d’un goig privat i vedat a la resta de mortals, d’una satisfacció sempiterna i inexplicable, eh que m’enteneu, no? A l’endemà tots tornàvem cap al Sud amb un somriure als llavis, amb la certesa que havíem viscut molt més que un partit de rugbi, no només per tractar-se d’aquest en concret, qualsevol matx de rugbi és més que un simple matx de rugbi, d’igual manera que el rugbi és molt més que un esport, és la millor escola de vida. Escampem-lo i fruïm-lo, som uns privilegiats, tenim una passió i una tasca noble i preciosa. Ací acaba la crònica d’una odissea valenciana, però continuarem camí, companys i companyes de la USAP i del rugbi en general. Açò no ha fet més que començar. Aviat ens trobarem o retrobarem a l’Aimé Giral o on siga. Només em queda dir que ens podeu trobar al feisbuc com Penya Usapista València (el “550” no és reconegut pel web com a cognom, és clar) i que el nostre contacte és usap550_valència@hotmail.com. En poc temps enllestirem també un bloc, ja en donarem, de referències. Visca el rugbi! Visca la USAP! SEMPRE ENDAVANT! Santi Almenar, l’arlequí valencià Penya Usapista “550” València

Anuncis
Galeria | Aquesta entrada ha esta publicada en USAP. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Els bons amics del Penya “550” València ens fan arribar la seva crònica del partit de Montjuïc

  1. XAC ha dit:

    Sensacional!. Animo al redactor de la crònica a continuar escrivint.
    Salut!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s