Història de la Copa del Món de Rugby

El proper 9 de setembre tindrà lloc el partit inaugural, All Blacks vs Tonga, de la Copa del Món de rugby que enguany es celebra a Nova Zelanda .

Abans de fer els nostres pronòstics, deixeu-nos fer una píndola de la seva història.

Si donem per bo el seu naixement al 1823, pot sobtar als pocs versats que el rugby no tingués Copa del Món fins el 1987, però aquest és un altre dels fets que demostren la seva singularitat.

No obstant, la primera proposta de crear-la va ser al 1947 a través del que era president de la Federació Francesa, Alfred Eluère, que tenia la idea de fer una gran competició amb els millors equips dels dos hemisferis. La IRFB, amb les federacions britàniques al capdavant defensant l’amateurisme, va titllar de boja la proposta. Mateixa resposta va tenir als anys setanta la que va fer un altre president de la Federació Francesa, Albert Ferrasse.

A la dècada dels vuitanta del segle XX el professionalisme, malgrat que no reconegut, ja era poc disimulat. Les televisions ja pagaven quantitats importants pels partits importants, encara que quasi es reduïen al que aleshores era el 5 Nacions i alguns dels partits entre Nova Zelanda i Austràlia (Sud-àfrica estava sancionada per la política d’apartheid i no podia jugar amb altres federacions).

Tot i així, al 1983 la IRFB va tornar a tancar-se en banda davant la petició feta per Austràlia. Argumentà que un campionat mundial no era més que una competició amb fins comercials que podia posar fi a l’amateurisme del rugby. Pocs mesos més tard, va ser Nova Zelanda qui ho va demanar. Poc després, ambdues federacions van treballar en l’elaboració d’un document que demostrava que la competició era perfectament factible. Els opositors van haver de claudicar i en una reunió a París els vuit membres de la IRFB –França, Anglaterra, Escòcia, Gal·les, Irlanda, Austràlia, Nova Zelanda, Sud-àfrica- van decidir aprovar la competició. El resultat fou 6 vots favorables i dos contraris, Escòcia i Irlanda. França va condicionar el vot favorable a convidar a federacions de fora la IRFB i cal subratllar el vot positiu de Sud-àfrica que, encara que formava part de la IRFB, no podria participar a la competició ja que estava sancionada per la política d’apartheid del seu govern. Això sí, el torneig seria controlat per un organisme creat ad hoc per no estar supeditats als interessos de tercers. Tanmateix, la copa que es lliuraria al campió duria el nom de Webb Ellis en reconeixement a l’estudiant de l’escola de la localitat de Rugby que al 1823 mentre jugava a futbol, va agafar amb la ma la pilota i va corre cap a porteria contrària, donant així inici a un nou esport: el rugby.

Es va acordar que el torneig es celebrés cada quatre anys, amb anys senars per evitar la coincidència amb els Jocs Olímpics i la Copa del Món de Futbol. El primer torneig seria al 1987 a Nova Zelanda encara que alguns partits es farien a Austràlia.

Com a detall anecdòtic, assenyalar que a cada partit inaugural l’àrbitre utilitza el mateix xiulet que, a més, té una llarga història ja que va ser l’utilitzat en el primer test match entre Nova Zelanda i Anglaterra al 1905 i a la final del Jocs Olímpics del 1924 que, fins ara, ha estat la darrera olimpíada on el rugby va competir.

1987

Per decidir als participants no es va fer cap fase prèvia. La IRFB va incloure automàticament a set dels seus membres, els del 5 Nacions – Anglaterra, Escòcia, Gal·les, Irlanda i França- més Nova Zelanda i Austràlia. L’altre, Sud-àfrica, tenia prohibit competir internacionalment. Per cobrir la resta, fins a setze, va convidar a dos països oceànics, Fiji i Tonga; tres americans, Argentina, Estats Units i Canadà; dos europeus, Romania i Itàlia; Japó pel continent asiàtic i Zimbabwe com a representant de l’Àfrica.

El 22 de maig va inaugurar-se el torneig a l’Eden Park de la neozelandesa localitat d’Auckland amb el partit en què els All Blacks van apallissar a Itàlia per 70 a 6. Cal dir que la pilota d’aquest partit inaugural va ser transportada fins el centre del camp, en diferents relleus, per veterans i joves promeses All Blacks.

L’èxit va ser aclaparant. Malgrat les diferències horàries amb Europa, els partits van ser oferts en directe per les televisions, almenys els considerats importants, situant-se a la lluita per ser considerat el tercer esdeveniment esportiu mundial.

Esportivament no van produir-se gaire sorpreses. A les semifinals van arribar Nova Zelanda, Austràlia, Gal·les i França. Les dues semifinals passaran a la història. Una, la dels All Blacks i els gal·lesos, per la diferència en el marcador: 49 a 6. L’altre, Austràlia vs França, pel guanyador. Els del Gall van superar als favorits, els Wallabies, per 30 a 24.

En el partit pel tercer i quart lloc, Gal·les va guanyar a Austràlia per 22 a 21 i, com era d’esperar, Nova Zelanda, la gran favorita, va imposar-se a França a la final per 29 a9. A la final els assaig dels Kiwis van anar a càrrec de Michael Jones, David Kirk i John Kirwan, i Grant Fox va fer una transformació, tres xuts a pals i un xut de rebot (drop). Per part dels francesos només va haver-hi l’assaig de Pierre Berbizier, transformat per Didier Camberabero que, a més, va convertir un xut a pals.

1991

L’organització va anar a càrrec d’Anglaterra encara que alguns partits van tenir lloc a les altres nacions britàniques i a França.

A diferència de l’anterior, va haver-hi fase de classificació per vuit places ja que les altres vuit estaven atorgades directament als quart finalistes del 1987. Al final, el quadre només presentava un canvi dels participants a la primera copa del món: Samoa en lloc de Tonga.

El 3 d’octubre es va inaugurar el torneig al londinenc Twickenham amb un interessantíssim Anglaterra vs Nova Zelanda, on aquesta es van imposar per 18 a 12.

Als pocs dies saltava la sorpresa. Els gal·lesos, tercers a l’anterior torneig, perdien contra la debutant Samoa per 16 a 13. Per primer cop es vencia a un equip de la IRFB per un que no hi era.

Inesperat també va ser el pas a quarts dels canadencs després d’haver derrotat a Fiji i Romania.

Dels partits de quarts, són a destacar els enfrontaments entre França i Anglaterra, al Parc dels Prínceps de París, on guanyaren els anglesos per 19 a 10, i l’Irlanda vs Austràlia a l’estadi Lansdowne Road de Dublín. A cinc minuts del final, el marcador era de 18 a 15 pels del Trèvol. Però el peu del capità Wallabi, Michael Lynagh, va acabar amb les aspiracions irlandeses al transformar un xut a pals acabant el partit amb un 19 a 18.

Els anglesos van poder arribar a la final vencent a Murrayfield als escocesos per 9 a 6 i, a l’altra semifinal, Austràlia va deixar fora als campions neozelandesos per un sorprenent 16 a 6.

A l’enfrontament pel tercer i quart lloc, en un partit celebrat a l’Arms Park de Cardiff, els All Black van imposar-se a Escòcia per 13 a 6.

La gran final va disputar-se a Twickenham. Anglaterra podia tocar la glòria a casa seva però al davant tenia a una potentíssima Austràlia. Els europeus no van aconseguir-ho. El títol va quedar-se a l’hemisferi sud. El resultat final va ser de 12 a 6. Només un assaig a la final, el de l’australià Tony Daly, transformat per Michael Lynagh que també va encertar dos xuts a pals. L’anotador per Anglaterra va ser Jon Webb amb dos xuts a pals.

El torneig va ser emès a 103 països amb una audiència de més de mil milions i mig de persones.

1995

Sens dubte el campionat més medàtic. Sud-àfrica havia canviat el règim. L’apartheid suprimit i amb un president negre, Nelson Mandela. Ja no solament tornava a competir, sinó que se li va atorgar l’organització del torneig.

Els que han llegit el llibre de John Carlin El factor humà, o han vist la pel·licula dirigida per Clint Eastwod Invictus ja saben el que la celebració d’aquest mundial va representar pel país. El rugby era l’esport afrikaner per excel·lència. L’esport dels blancs. La majoria negre del país, absolutament oprimida, volia sempre la derrota dels Springboks per ser un dels símbols del poder blanc. Nelson Mandela va voler que el rugby, que la seva Copa del Món, fos un element d’unió del país. Un selecció, una nació va ser el lema.

Els participants van ser: Sud-àfrica, Austràlia, Nova Zelanda, Romania, Canadà, Anglaterra, Samoa Occidental, Itàlia, Argentina, Irlanda, Gal·les, Japó, França, Escòcia, Tonga i Costa d’Ivori.

El 25 de maig a l’estadi Newlands de Ciutat del Cap, a la inauguració, van trobar-se els campions australians i els sud-africans. Malgrat que el seu joc no brillava, els amfitrions van imposar-se als australians per 27 a 18.

A la primera fase dos fets són dignes de menció. La pallissa de Nova Zelanda a Japó, 145 a 17, i , malauradament, la tragèdia que va succeir durant el partit entre Costa d’Ivori i Tonga quan el jugador Max Brito va patir una greu lesió al coll que va dur-lo a una paràlisi de per vida.

Els vigents campions no van tenir un bon torneig. Van perdre el primer dia i van ser eliminats als quarts de final pels anglesos.

A les semifinals es van veure les cares Sud-àfrica i França, amb un 19 a 15 favorable als primers en un partit jugat sota un gran xàfec; i una extraordinària Nova Zelanda, amb un pletòric Jonah Lomu autor de quatre assaig, que va infringir un seriós correctiu als anglesos per 45 a 29.

El tercer lloc se’l va endur França al guanyar a Anglaterra per 19 a 9.

La gran final es va jugar a l’Ellis Park de Johannesburg davant de 62.000 espectadors. Com han deixat per la història les imatges del partit i les del film Invictus, el president Mandela va presenciar el partit amb una samarreta i una gorra dels Springboks.

El partit va ser tens. La defensa sud-africana va anul·lar a Jonah Lomu que no va poder fer cap assaig. L’encontre va acabar amb un empat a 12. Per primer cop s’havia de jugar una pròrroga a un final de la Copa del Món de rugby. Un xut a pals convertit per Joel Stransky va donar la victòria als sud-africans per 15 a 12.

No va haver-hi cap assaig a la final. Només dos jugadors van anotar, Joel Stransky pels amfitrions, tres xuts a pals i dos xut de rebot; i Andrew Mehrtens pels Kiwis amb tres xuts a pals i un xut de rebot.

De poc consol deuria servir que, al cap de dos mesos, els All Black guanyessin als Springboks a Ciutat del Cap per 45 a 26 amb sis assaig de Lomu.

L’èxit mediàtic i econòmic del torneig va ser espectacular. Aviat va treure el cap el magnat de la televisió, Ruperth Murdoch, que va pagar una important quantitat per adquirir els drets del Tri Nations i de la lliga de l’hemisferi sud, en aquelles dates, el Super 14.

Potser això va fer que els jugadors, que rebien dietes poc proporcionades amb els beneficis de l’esdeveniment, exigissin més retribucions. Aquest fet va dur que, al cap de poc temps, la IRB es veiés obligada a reconèixer el professionalisme al rugby.

1999

El País de Gal·les va ser el designat per organitzar-los. Seguint amb el costum només trencat a l’anterior mundial, va haver-hi sot seus a les altres nacions britàniques i a França. Es va canviar, no obstant, el sistema de classificació dels participants. Només quatre ho eren directament, els tres primers del torneig anterior i l’organitzador. Els altres hi arribaven després d’una fase de classificació i, a més, s’ampliava a 20 les seleccions participants.

El grup de 20 va ser el següent: Directament, Sud-àfrica, Nova Zelanda, França i Gal·les, i per classificació: Escòcia, Uruguai, Espanya, Anglaterra, Tonga, Itàlia, Fiji, Canadà, Namíbia, Argentina, Samoa, Japó, Austràlia, Irlanda, Romania i Estats Units.

La primera sorpresa del campionat va ser l’accés a quarts de final dels argentins després d’haver derrotat als irlandesos per 28 a 24. La segona, que cap equip britànic va arribar a les semifinals. En aquestes, Nova Zelanda, que era com sempre la favorita, va ensopegar amb França per 43 a 31 quan anava guanyant per 24 a 10. Els francesos van fer 26 punts en 13 minuts!. En l’altra, els Wallabies van superar als campions sud-africans per 27 a 21.

Sud-àfrica acabaria tercera a l’imposar-se als All Blacks per 22 a 18.

La gran final es disputava al Millenium Stadium de Cardiff. S’havia construït especialment per l’esdeveniment substituint a l’històric Arms Parks. Era la segona final per ambdues seleccions, encara que només els australians n’havien guanyat una. França arribava justa de forces i va veure’s superada per una física Austràlia per 35 a 12 que aconseguia el seu segon títol. Els anotadors pels guanyadors van ser Owen Finegan i Ben Tune amb un assaig cadascú i Matthew Burke amb dues transformacions i set xuts a pals. Pel francesos només el peu de Christophe Lamaison va fer pujar el marcador del seu equip amb quatre xuts a pals.

La Copa va ser recollida pel magnífic capità Aussie John Eales.

2003

Celebrant-se a Austràlia, tot semblava preparat perquè el campió pogués defensar el títol.

Deu ciutats van acollir els 48 partits amb quasi dos milions d’espectadors. Tot un èxit. Només calia la cirereta del pastís que era el triomf australià.

A les fases de classificació van participar-hi 80 seleccions amb 162 partits.

Les vint seleccions participants van ser: Austràlia, Irlanda, Argentina, Romania, Namíbia, França, Escòcia, Fiji, Estats Units, Japó, Anglaterra, Sud-àfrica, Samoa, Uruguai, Geòrgia, Nova Zelanda, Gal·les, Itàlia, Canadà i Tonga.

A la fase de grups dos resultats a destacar: el 142 a 0 dels Wallabies a Namíbia i el 111 a 13 del quinze de la Rosa a Uruguai. Curiosament, o no, els dos guanyadors van arribar a la final.

Als quarts de final van ser-hi els que s’esperaven. Els històrics del ja 6 Nacions, és a dir, tots menys Itàlia, i els del 3 Nacions.

A les semifinals, Austràlia va derrotar a Nova Zelanda per 22 a 10, i Anglaterra a França per 24 a 7, -tots els punts anotats per Jonny Wilkinson- massa càstig per una França que, fins aleshores, havia fet un bon mundial.

Encara atordida per la derrota amb Anglaterra, França va perdre el partit pel tercer i quart lloc enfront els All Blakcs per un altre contundent resultat: 40 a 13.

La gran final va tenir lloc el 22 de novembre al Telstra Stadium Australia de Sydney. Rècord d’espectadors en una final: 82.957 segons dades oficials. Dels cinquanta mil anglesos que es trobaven a Sydney només uns quants van presenciar la final a l’estadi. L’organització va habilitar una pantalla gegant entre el conegut edifici de l’Òpera i el Harbour Bridge.

Els anglesos, amb l’absència sonada pel mundial del que havia estat capità, Lawrence Dallagio, podien venjar-se de la derrota que al 1991 els australians els havien infligit a la final que jugaven a Londres. No obstant, tots els pronòstics els hi anaven en contra.

Tot i així, els de la Rosa van aguantar tot el partit les escomeses australianes i va finalitzar amb empat a 14.

A la pròrroga es mantenia l’empat, en aquest cop a 17, quan mancaven segons per finalitzar-la. Els anglesos havien empès als australians fins prop de la seva línea de vint-i-dos. La pilota va anar a parar a les mans de Wilkinson que va engaltar un precís xut de rebot que va creuar els pals dels australians davant la seva desesperació. 20 a 17. No quedava temps per res. Anglaterra es convertia en la primera, i de moment única, selecció de l’hemisferi nord guanyadora d’una Copa del Món.

Els anotadors anglesos de la final van ser Jason Robinson amb un assaig i Jonny Wilkinson amb quatre xuts a pals i un xut de rebot. Pels australians, Lote Tuqiri amb un assaig i Elton Flatley amb quatre xuts a pals.

2007

França en va ser l’organitzadora però, habitual a la Copa del Món, també van celebrar-se partits en altres països, en aquest cas al Millenium Stadium de Cardiff i a Murrayfield d’Edimburg. Els partits es van jugar en 12 estadis.

A les fases de classificacions van participar-hi 86 federacions i es van jugar 191 partits.

Les seleccions que hi van participar van ser França, Sud-àfrica, Anglaterra, Tonga, Samoa, Estats Units, Austràlia, Fiji, Gal·les, Japó, Canadà, Nova Zelanda, Escòcia, Itàlia, Romania, Portugal, Argentina, Irlanda, Geòrgia i Namíbia.

La selecció del Gall va preparar a fons el mundial, havia estat a dues finals i aquest cop jugava a casa. Però va ensopegar aviat. En el partit inaugural va ser vençuda, 17 a 12, per una forta Argentina en la què bona part dels seus integrants jugaven la lliga francesa.

Dos enfrontaments d’alt nivell a quarts, Anglaterra vs Austràlia i França vs Nova Zelanda que, per variar, tornava a ser la gran favorita al premi final.

Els All Blacks havien piconat a tots els rivals fins aquell moment: 76 a 14 amb Itàlia, 108 a 13 amb Portugal, 85 a 8 amb Romania i 42 a 0 amb Escòcia. Malgrat la patinada inicial, França va treure tot el que podia de si mateixa i va superar-los per 20 a18 a Cardiff. La defensa francesa va estar pletòrica davant les escomeses Kiwis a poc metres de la seva línea de marca.

L’altra partit estrella dels quarts tenia com protagonistes a Anglaterra, que havia fet una més que discreta primera part de campionat, derrota humiliant enfront els Springboks inclosa, i els Australians, que havien guanyat tots els seus partits sense gaire problemes. També va donar-se la sorpresa. El XV de la Rosa feia fora del torneig als Aussies per 12 a 10, en un partit que no passarà als anals del campionat i en el que tots els punts anglesos van sortir de l’excels peu de Jonny Wilkinson.

Argentina va guanyar-se el pas a les semis fent fora a Escòcia per 19 a 13 i Sud-àfrica imposant-se a Fiji per 37 a 20.

A semis, els sud-africans van treure del torneig a Argentina sense molts problemes, 37 a 13.

A l’altre, França i Anglaterra es veien les cares. França, pletòrica després de la victòria als neo-zelandesos, confiava en poder arribar a la seva final. Una greu errada a l’inici del partit va facilitar que l’anglès Lewsey fes l’únic assaig del partit. Tot i així, França va posar-se davant al marcador 9 a 8 fins que faltaven pocs minuts pel final però Wilkinson va engreixar el seu peu i va convertir un xut a pals i un xut de rebot que llençava per terra les esperances gales d’endur-se’n el mundial.

L’honor francès encara va quedar més per terra en el partit pel tercer i quart lloc. Un altre cop Argentina els vencia, aquesta vegada per 34 a 10, en un encontre en què va brillar l’argentí Agustín Pichot.

La final era imprevista. Més per Anglaterra que per Sud-àfrica. Ja s’ha dit que a la primera fase de la competició els Springboks havien humiliat als anglesos, 36 a 0. Els de la Rosa havien arribat a la final, a més, amb resultats ajustats. El partit tampoc va ser dels que creen afició. Cap assaig. Tots els punts amb el peu. Resultat, 15 a 6 pels sud-africans que guanyaven el seu segon títol.

Els anotadors pels campions va ser Percy Montgomery –que va acabar fitxant per la USAP i que va anotar un total de 105 punts en tot el campionat-, amb 4 xuts a pals i François Steyn amb un xut de rebot. Per part d’Anglaterra, Jonny Wilkinson amb dos xuts a pals.

També es van superar les xifres dels altres mundials. Van presenciar els partits dos milions dos-cents cinquanta mil espectadors i van ser retransmès a més de 200 territoris.

A veure que ens depara aquest 2011. Aviat, el nostre anàlisi.

#rugbycat