Llegendes del rugby català: Ramon Rabassa i Munné

La Catalunya del nord, feu de rugby, ha tingut diversos jugadors catalans que han competit a les competicions de primer nivell, de l’elit del rugby internacional, ja sigui el 5 Nacions-6Nacions, la Copa del Món,la Heineken Cupo la Challenge o Amlin i en totes elles en Federacions o Clubs amb possibilitats de guanyar-les o, fins i tot, havent-les guanyat.

Al sud dels Pirineus, on el rugby malgrat que molt bo no és d’elit o, millor dit, no participa en competicions d’elit –llevat el femení que té un potencial immens i del que també en parlarem-, molts jugadors, amb una classe i categoria per poder jugar als millors equips europeus –potser parlar de l’hemisferi sud seria massa agosarat- per moltes vicissituds no han tingut l’ocasió i l’oportunitat d’inscriure el seu nom als principals torneig de rugby. Molts esportistes que van viure en una època en què era difícil marxar del país per anar a guanyar-se les garrofes amb l’esport, però que si haguessin nascut uns quilometres més al nord, potser tindrien el seu nom inscrit en algun famós torneig.

Contemporàniament, alguns, molt pocs, han tingut la possibilitat –gràcies a molta i bona feina- de poder competir en clubs estrangers i guanyar títols, com ha estat l’Oriol Ripol, que al 2006 va ser campió de la Premiership anglesa amb el Sale Sharks a la final que van jugar a Twickenham contra el Leicester fent un assaig. Uns altres, malgrat la seva fenomenal classe, aptituds i condicions i fins i tot de poder jugar fora de la península ibèrica, com l’admirat Albert Malo, els hi va faltar poc per poder arribar al cim, si per cim entenem guanyar un dels títols citats, que per joc ja el va tocar.

Avui comencem una nova secció –perdoneu la categoria força presumptuosa per un modest bloc- dedicada a les llegendes del rugby català. Segur que ens en deixarem molts, alguns dels quals ja queda poca gent que els hagi conegut, però que poden, almenys això volem, trobar-se representats en els que anirem relatant.

Iniciarem aquesta humil secció amb un home que va dedicar cinquanta anys de la seva vida al rugby. I més concretament al rugby blaugrana: Ramon Rabassa i Munné.

Fa unes setmanes vaig rebre un correu de l’amic Paco Peña. Ell, conjuntament amb en Rodri –gran amic del Ramon Rabassa i de la seva vídua- i un altre veterà del rugby del Barça, en Santiago Escudé, anaven a visitar ala senyora Agnesdel Campo, la vídua d’en Ramon Rabassa. M’hi vaig apuntar ràpidament. Puc dir que haver-la conegut ha estat un regal. En Ramon Rabassa ha estat una llegenda del rugby català i ella va viure amb ell infinitat de moments amb l’ovalada com a protagonista. Compartir aquelles hores amb ella se’ns van fer curtes. Tant és així que hi he tornat i penso tornar-hi. Un pou de coneixement i d’històries del nostre rugby. Una mina de tresors en forma de medalles, copes i altres reconeixements. En definitiva, una part molt important de la nostra història.

Ramon Rabassa amb la samarreta blaugrana

Ramon Rabassa i Munné va nàixer a Barcelona  l’11 de novembre de 1925. Va estudiar a l’Institut Duran i Bas i més tard va fer el mestratgetècnic al’Escola Industrial. Això li permeté entrar a treballar, només amb catorze anys, a Indústrias Mecánicas, SA i després als Tallers Prenafeta i als Tallers Rocabert.

A l’any 1939, just acabada la Guerra d’Espanya amb la victòria dels revoltats militars espanyols, un amic de la família, que s’encarregava de la secció de rugby a l’Espanyol, el convida a jugar-hi, invitació que accepta.

A l’any 1946 va començar el servei militar i fou destinat a la Vall d’Aran. Durant els permisos aprofitava per seguir jugant al seu esport. Quan va ser llicenciat al 1949 va incorporar-se al FC Barcelona, l’any que el Club celebrava les seves Noces d’Or i la secció les d’Argent.

 Amb els colors blaugrana va guanyar els Campionats de Catalunya a les temporades 1949-50, 1951-52 i 1952-53 i el Campionat de lliga espanyol els anys 1952-53 i 1953-54.

 Així mateix, va guanyar sis cops la Copa d’Espanya, l’anomenada Copa del Generalísimo, dels anys 1949-50 fins 1955-56.

Caricatura de l'equip del Barça de la temporada 1955-56

 Va defensar la Selecció catalana més de trenta cops i en vint d’elles com a capità. D’elles n’està molt orgullós. Cal esmentar què, tal i com ens diula senyora Agnès, era un catalanista de pro que, malauradament, va haver de viure i patir en una època en què les poques llibertats nacionals aconseguides per Catalunya a la Segona República espanyola havien estat arrabassades per la força de les armes.

 Amb l’espanyola va jugar-hi en 19 ocasions, sent-ne capità durant 12 anys i seleccionador els anys 1963 i 1964. Va enfrontar-se a seleccions com França, Portugal, Romania, Bèlgica, Alemanya i Itàlia i va guanyar la medalla de bronze dels Jocs del Mediterrani de l’any 1955.

 A punt de retirar-se voluntàriament al 1962, juga ambla Selecció Europeaamb motiu de la celebració del 60è aniversari de la fundació de l’Stade Toulousain. Va ser tanta la sensació que va causar el seu bon joc que, poc després, quan la selecció espanyola havia de jugar amb la italiana, un diari de Treviso va afirmar: “Rabassa e la furia rosse temore de squadra azurra”.

 Dues anècdotes, dues notícies de mitjans que deixen ben clar el magnífic jugador que va ser. En un dels enfrontaments amb la selecció francesa, que va guanyar a l’espanyola, en un diari francès es va escriure: “Malgré Rabassa, l’Espagne a été écrassée. Le meilleur jouer de l’equipe d’espagne de rugby fut le demi de melée Rabassa”. Un altre cop al diari “La Dépêche de Midi” es va poder llegir: “L’italien Aloifi et l’espagnol Rabassa se sont mis au diapason des internationaux britanniques et français”.

 Els darrers anys de jugador va arribar a compaginar jugar al Barça amb la d’entrenador del CN Poble Nou, amb el que va aconseguir el Campionat d’Espanya de 2a divisió, i el CN Montjuïc.

 Va compartir vestidors i colors amb Martí Corominas, José Juan Baeza, Joan Rovira, Antoni Altisench i David Compañón. Com adversaris, que no enemics tal com ell va deixar escrit, Diego Gilabert i Miquel Vives, dela UE Santboiana, Albert Serena, del CN Barcelona i Pons Puigdevall del CN Montjuïc.

 Es retira com jugador al 1962, amb 36 anys. El Club va cedir l’antic camp de Les Corts per l’homenatge que van fer-li primerla Federación Españolai vuit dies més tard la Catalana.

 Se li va oferir entrenar al primer equip, però ell prefereix formar nous jugadors i dedicar-se el planter del club, creant al 1963 la categoria juvenil.

 Malgrat la negativa inicial a l’any 1964 accepta l’oferiment de la directiva i comença a entrenar al primer equipi a ser el responsable tècnic de totala secció. Setzeanys ve ser-hi!. Durant aquesta llarga etapa l’equip va quedar campió de Catalunya a les temporades 1967-68 i 1968-69 i d’Espanya la 1964-65.

 Al 1968 forma l’Escola de Rugby del Club i a la temporada 1974-75 es veu obligat a deixar d’entrenar ja que se li reprodueix una antiga lesió. No obstant, no deixa la secció i passa a ser-neSecretari Tècnicfins que a l’any 1985 la junta presidida pel senyor Núñez disol l’equip de sèniors. Tot i aquest trasbals va continuar com assessor i col·laborador del que va quedar de la secció.

 Durant anys va compaginar la tasca a la secció amb el de tècnic i director de la pista de gel del Barça, des del 1971 fins el 1992.

 Quan el Club va celebrar les seves Noces de Platí, en Ramon Rabassa va celebrar els seus cinquanta anys a l’entitat. Tota una vida dedicada al Barça i al Rugby.

 Com a dades personals dir que va casar-se amb l’Agnès del Campo al 1952 amb la que va

Crònica a la premsa del seu casori amb Agnès del Campo

tenir un fill, que va jugar uns anys i va ser Director de l’Escola als anys 90, i una filla. Tant el fill com els nets són socis del Barça.

 En Ramon Rabassa ens va deixar el 14 d’octubre de 2004 als 78 anys.

Anuncis
Galeria | Aquesta entrada ha esta publicada en AlRugbi, Curiositats, FCB. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

14 respostes a Llegendes del rugby català: Ramon Rabassa i Munné

  1. Ferran Vital ha dit:

    Moltes felicitats, XAC!

    Preciós relat d’una història sorprenent i desconeguda pel gran públic en general. Ànims amb la nova secció de llegendes del rugbi, m’encanta!!!

    Salut i rugbi!

  2. Paco Peña ha dit:

    Ets un crack¡¡¡

    Felicitats i gràcies per la feina que fas pel rugby

  3. Impressionat apunt i millor secció!!! Sobretot pels necessitats de coneixements i amb sed de saber de rugby, d’història i de gent que ha suat per deixar-nos gaudir d’aquest esport, fins i tot, al costat de casa

  4. Edgar ha dit:

    Vaig tenir l’honor de conèixer a aquesta llegenda del rugbi.

    Quan entrava al vestidor abans d’un partit, donava confiança a l’equip (si més no, a mí m’endonava) els nervis d’abans del partit semblava que disminuien, sempre t’encoretjava, i als mig de melés els hi explicava quatre detalls per ajudar-los.

    Recordo que sent juvenils després d’enfrontar-nos amb el C E Universitari (va ser un partit dur i treballat) va entrar al vestidor i ens va dir “NANOS AVUI M’HEU FET TREMPAR COM FEIA ANYS QUE NO HO FEIA!” (la gràcia està en que per aquelles dates ell debia tenir uns 72 anys).

  5. enric vazquez i ramonich ha dit:

    Gracies per aquestes noticies.El meu pare Joan Vazquez,posteriorment seleccionador,va ser el que el va portar a jugar a l’Espanyol i molts anys despres tambe va ser el que el va portar a jugar al homenatge al Stade Toulousain juntament amb David Companyon.Bons records per a mi i pel rugby catala.Una abracada i endevant.
    Enric Vazquez

    • XAC ha dit:

      Bon vespre Enric,

      El teu pare és una altra llegenda del rugby català. Més d’hora que tard, esperem poder xerrar i què ens expliquis algunes dades d’ell que complementin les que podrem obtenir del seu arxiu que tan generosament vas lliurar. De mica en mica anirem bastint, modestament, la història del nostre rugby i intentarem que tots els que n’han format part d’una manera més visible i en llocs de responsabilitat tinguin el molt petit reconeixement que podem fer des d’aquest bloc i d’altres que van apareixent al territori. Una abraçada a tu.

    • Ramon Rabassa Jr ha dit:

      Hola Enric el meu pare, sempre sempre ha parlat del teu pare!!!
      ell va ser el seu valedor i el qui el va apoia!!!
      Salut

  6. XAC ha dit:

    Al Ferran, Paco i Lluís. Aquest és un bloc on tots posem el nostre granet de sorra. Les felicitacions han de ser per tots.

    Edgar, agrair-te la dada que facilites. Reafirma que el seu pas pel rugby català va ser important i què va ser una gran persona que es feia estimar.

  7. Rodri ha dit:

    Moltes gràcies XAC, amb persones com tú el rugbi sempre tirarà endavant.
    Una forta abraçada,
    Rodri

  8. gerard rabassa pujagut ha dit:

    gracies a tots per fer el que esteu fent per l rugby,si no fos per gent axi lesport no seria el que es ara mateix.gracies.gerard rabassa pujagut net de ramon rabassa.

  9. Ramon Rabassa Jr ha dit:

    Gracies a tots, tant els que heu escrit com el que heu anat deixant comentaris…
    Soc Ramon Rabassa Jr. com podreu imaginar a mi m´ha tocat tindre la responsabilitat de porta el mateix nom i cognom que el mitic…
    De totes formes he de dir que per mi el Rugby es una manera de viure, he viatjat molt i per tot arreu he portat l´estandart del Rugby i de la caballerositat i del honor fins al limit..
    Visca el Rugby, Visca el Barça, Visca Catalunya!!!!
    Moltes gracies a tots i si necesiteu mes informacio contacteu
    PD: Moltes gracies Gerard ( fill meu ) has tingut un gran avi…
    Salut
    Ramon Rabassa ( Jr ) del Campo

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s