El meu primer Murrayfield

Sóc a l’Aeroport d’Edimburg. El meu vol surt a les sis del matí i, a les tres de la matinada, encara no puc acluclar els ulls. I és que encara no he paït les emocions del meu primer partit a Murrayfield. A més, per què hauria de dormir si he estat somniant despert durant unes quantes hores?

Aquest matí, ben d’hora, ben d’hora, m’he penjat la casa a l’esquena i he sortit de l’alberg de motxillers de la Royal Mile. Cap a les 9 del matí, haig de ser a l’hotel dels companys de Penya. I, amb la pipa penjada als llavis, baixo tot xino-xano cap al barri de Leith. Allà, en un dels hotels d’aquest barri mariner, me’ls trobo esmorzant.

Què és el primer que han de fer uns bons aficionats el dia de partit?
Doncs, agafar el 25 i baixar a Haymarket per recórrer els camins de glòria, el paviment ja gastat pel pas dels afeccionats a l’esport oval.

Tot baixant a buscar les entrades, els experts companys de viatge, m’expliquen com s’omplen els pubs d’aquests voltants, com baixa la gent fins a l’estadi, com… En un racó, uns avançats ja munten la paradeta de merchandising rugbístic internacional. Plou. Una pluja fina, que no acaba de decidir-se per fer-se neu, ens xopa les jaquetes.

Em miro les entrades i encara no m’acabo de creure que aquell seient de Tribuna porti el meu nom Lluis Mauri Sell s. S’han deixat la lletra accentuada del segon cognom, però què importa la grafia quan tens un seient al centre del món?

Fem un salt a les tres de la tarda.

Som a Grossmarket fent el cafè, al Three Sisters de Cowgate França i Itàlia inauguren el 6 nacions en pantalla gegant. Nosaltres, però, sota la pluja encara, sortim al carrer i voltem el turó del castell camí de Murrayfield.

Els pubs i les tavernes són plens de gom a gom. Si un no té entrada per una Calcutta Cup també pot viure el partit a la capital d’Escòcia. El rugbi professional és un esport que es veu per la televisió, però que es viu en directe. I, quan dic en directe, em refereixo a un pub ben farcidet d’aficionats o a un d’aquests estadis que, com Murrayfield, apleguen a multituds agermanades al voltant del baló oval.

A Haymarket, la gent va sortint de qualsevol carrer o carreró. Roseburn Street és una manifestació de banderes angleses i escoceses, de barrets estrambòtics i kilts. L’estadi no es veu fins que no hi ets ben bé al damunt. I això encara omple més de màgia aquest històric moment.

Jo, amb la casa a l’esquena, m’acosto a les portes de Murrayfield, però ningú em demana què hi porto, a la bossa. Ans al contrari, quan me n’adono, el meu somni ja és realitat.

Tanco els ulls i em veig, de menut, al sofà de casa i tot mirant un partit en aquest mateix estadi per la segona cadena de televisió espanyola. ¡No saben encara el què van fer retransmeten aquells partits! D’aquella sembra en venen aquests fruits.

Gent per tot arreu, botigues, els lavabos plens, l’entrada a l’estadi…

Assegut a la cadira, gaudeixo de l’escalfament dels jugadors, del dinàmic speaker i, a dos quarts de cinc en punt, comença l’espectacle: els Red Hot Chilli Pipers escalfen l’ambient. I…

… moment clau per un novell al rovell del rugbi escocès.

Llàgrimes als ulls i gallina de piel.

Després, vindrà el partit i la derrota d’Escòcia. Una derrota que, el meu veí de graderia, es pren amb la filosofia de les Terres Altes:

–          Be pacient, guy. Tomorrow we will win!

Que tingui paciència, em deia, que ja els guanyarem.

A la sortida de l’estadi, la gentada és molt més immensa. Immensa i pacífica riuada que es va repartint per carrers i carrerons de la mítica Dùn Èideann. Ja de nit, encara trobarem gent amb samarretes angleses i kilts pels pubs i les tavernes del casc antic. I, nosaltres, brindarem amb un bon whisky l’haver arrivat fins aquí.

Galeria | Aquesta entrada s'ha publicat en AlRugbi i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a El meu primer Murrayfield

  1. Narcís ha dit:

    Algun dia jo també vull estar en algun dels grans escenaris d´aquest món. Esperem que els temps canvïin i la butxaca ens ho permeti. I curiosamnet, jo també em vaig afeccionar a mirar el rugby per la 2.
    Salutacions.

  2. XAC ha dit:

    Jo sóc més vell. Els partits els donaven per l’aleshores TV1. L’altre era UHF. No sé per què, però els recordo en blanc i negre. El César Vázquez, mort l’any passat, n’era el comentarista. Explicava el joc perfectament i assenyalava els ofcis dels jugadors. El rugby era amateur!.

    Dit això, Lluís, escriu més al blog. Ets un crack. Felicitats. I esperem anar-hi plegats al 2014: Calcutta i referèndum!

  3. josep ha dit:

    Lluís, ets el millor!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s