El conflicte rugby XIII vs XV a Catalunya nord i l’Estat francès. L’origen

Logo-Ligue-pdl-Rugby13 L’altre dia en Germà Capdevila feia un article a El 9 esportiu on parlava de la celebració del Campionat del món de rugby XIII. I en va fer recordar tota una informació que havia recopilat sobre el conflicte XIII vs XV i em vaig posar mans al teclat per fer aquest post.

El rugby lliga o rugby XIII ha estat desconegut fins èpoques recents al sud dels Pirineus. No així a la Catalunya Nord. Allà s’ha practicat des de la dècada dels trenta del segle passat. De fet és el bressol del XIII a l’estat francès ja què el seu introductor va ser un esportista d’Illa de Tet, Jean Galia, fins llavors jugador de XV.

Del nord sempre m’ha sobtat l’ambient hostil que es copsa dels quinzistes vers el rugby lliga. Fins i tot malaltís i origen d’algunes anècdotes viscudes en primera persona que, si et són explicades per altri, costen de creure. Accentuades, sobretot, quan vaig conèixer i xerrar amb gent del tretze. Aleshores algun unionista en va posar creu i ratlla. Uns autèntics rugbymen i entenedors dels valors de l’esport. En fi, ja s’ho faran. Aquesta animadversió, molt menys intensa i amb ganes de liquidar-la, també es trobava de tornada. Els crítics acostumen a ser gent entrada en edat. Sembla que els joves estan deixant de banda tantes punyetes. Esperem que així sigui.

Ja que hi era, vaig voler esbrinar el motiu d’aquesta desavinença. No va ser difícil. Preguntant i amb els mitjans que tenim avui dia, vaig poder trobar prou informació. El que més m’ha sorprès és que, malgrat que els més bel•ligerants són els partidaris del Union en contra del League, aquests són els que tenen més raons de queixa.

Per saber una mica més del XIII i el seu origen, podeu anar al post d’aquest blog del 4 de juliol de 2011 on parlava del club punter del tretze català, els Dragons Catalans i s’apunta el desamor entre els dos codis a Catalunya nord i estat francès, història que avui ampliem.

A la dècada dels trenta del segle passat el XV a França no passava pel seu millor moment degut, en bona part, a la seva expulsió del Cinc Nacions (vegeu post del 14 de febrer de 2011). L’aparició del XIII va ser vista com una competència que encara el podia enfonsar més.

Com va aterrar el XIII a l’estat francès? Com ja hem avançat l’introductor va ser en Jean Galia, un jugador internacional de XV –va formar part del XV del Gall que va guanyar per primer cop a la formació d’Anglaterra, 3-0, el 2 d’abril de 1927 a l’Stade Yves-du-Manoir a Colombes-, després d’haver estat convidat pels tretzistes anglesos a conèixer aquest esport. Al tornar va començar a treballar per estendre’l i organitzar el primer partit internacional de league en terres gal•les, un Austràlia vs Anglaterra (63-13) que va tenir lloc a París el 31 de desembre de 1933.

Juntament amb altres setze jugadors, tots d’Union, va anar a jugar alguns partits a la Gran Bretanya.

El 6 d’abril de 1934 es funda la Lliga francesa de rugby XIII i al cap de nou dies es juga el primer partit oficial de França, concretament a l’estadi-velòdrom Buffalo. El contrari, no podia ser un altre que Anglaterra que, com no podia ser d’una altra manera donada la inexperiència dels gals, guanya per 21 a 32. Ara bé, va suposar un abans i un després.

Sense temps morts i professionalitzat, varen ser molts els jugadors de XV que van canviar de bàndol. Entre d’ells alguns de destacats com Robert Samatan, Jean Dauger, Max Rousié i Jean Duhau.

Lògicament, els del XV van intentar posar bastons a les rodes per evitar que el XIII anés cap amunt.

Obtenen del Consell Nacional d’Esports, en el mes de maig de 1934, una resolució que reordena totes les disciplines esportives. Totes menys una, el XIII, que ha d’esperar fins el gener del 1938 per veure el seu reconeixement. Durant aquests anys, això implicava que un esportista que hagués jugat a XIII no podia fer-ho a cap altre esport. Absolutament discriminatori.

Però ni així. A l’any 1939 el rugby lliga era molt popular, amb 225 clubs. Cert que el XV en tenia 471, però és que quinze anys abans n’hi havia 891. És a dir, el XV anava cap avall, més després d’haver estat expulsat del V Nacions.

El 3 de setembre de 1939, França i el Regne Unit declaren la guerra a l’Alemanya nacional-socialista. Al maig de 1940, els alemanys llencen una ofensiva en terres gal•les i el 17 de juny França, per boca del Mariscal Petain, demana l’armistici. El citat militar assumeix tots els poders a la zona no ocupada, però formant un govern col•laborador dels nazis. De rebot una victòria pel XV, com ara veurem.

El Mariscal Petain, promou la Revolució Nacional i vols reinstaurar uns valors d’ardors físics al poble. Ho encomana a Jean Borotra, ex jugador de l’Aviron Bayonnais.

Dit i fet, Borotra es posa al capdavant d’un Comissariat general per l’educació i els esports sota l’empara del Ministeri per la Família, dirigit per un amic seu, el també basc Jean Ybarnégaray i molt proper al president del Bayona, Georges Darhan. Per encara trobar més quinzistes, Serge Huard, que havia jugat al Racing de París, va substituir a Ybarnégaray al Ministeri.

Però n’hi ha més. El director d’esports és en Joseph (Jep) Pascot, un antic coronel català que havia jugat de mig obertura a la USAP. Per acabar-ho d’adobar, un altre jugador de XV, André Dassary va gravar la cançó oficial del règim: Maréchal, nous voilà.

El règim de Petain, també conegut com el de Vichy, per ser la població on es va ubicar la seu del nou govern, volia purificar l’esport del professionalisme.

A l’agost del 1940, Borotra va demanar a una comissió de presidents de les grans federacions esportives que busquessin una solució al debat entre amateurisme i professionalisme i va encarregar a Jules Rimet, president de la de futbol, la desaparició del professionalisme. No cal dir que l’encàrrec es va complir.

Cinc federacions estaven afectades pel professionalisme. Futbol, boxa, ciclisme, pilota basca i el rugby XIII. A les quatre primeres se’ls hi va donar un termini de tres anys per eliminar-lo. La de rugby XIII no va tenir l’opció. Es va ordenar que els clubs deixessin de pagar de manera immediata els jugadors. La mesura va afectar als grans clubs que, com tenien professionals, donaven espectacle, però s’ha de dir que la majoria dels jugadors no cobraven.

L’1 de setembre de 1940, el congrés de la Lliga francesa de rugby XIII vota retornar a l’amateurisme. Però amb això no n’hi va haver prou.

Borotra va demanar a la Federació de XV un inventari de l’estat del rugby. Aquesta va encarregar-ho al doctor Paul Voivenel, que era fundador del Stade Toulousain, president del comité dels Pirineus i president honorari de la Federació Francesa de Rugby. Per cert, aquest psiquiatre va escriure un llibre titulat Mon beau rugby al 1942. Una posterior reedició, al 1962, va treure tota referència al període de Vichy. La del 1942 és una peça de tot col•leccionista que estimi el rugby.

A les conclusions de l’informe, Paul Voivenel preconitza la unió dels dos rugby. Segons ell, el XV es va contaminar pel XIII als anys 30 on la crisi el va dur a perdre el seu caràcter i portar-lo a la pitjor de les situacions de la seva història. I el XIII havia estat aliat a la desfeta. La Revolució nacional i el règim de Vichy volien restablir la situació.

El citat informe és lliurat a les autoritats el 18 de setembre de 1940. Una setmana després, el Comissariat general dirigit per Borotra i Pascot conclouen que els dos rugby s’han d’unificar, però sota el comandament del XV. En aquest sentit, el 17 d’octubre de 1940, a l’Ajuntament de Toulouse, l’alcalde, André Haon, ex president del Stade, que tenia d’adjunt, Albert Ginesty, també ex president de l’entitat i president de la Federació Francesa de Rugby, es reuneixen amb Jep Pascot, Paul Voivonel i Marcel Laborde, el patró de la Lliga francesa de rugby XIII.

El resultat era el d’esperar. La Federació Francesa de Rugby esdevé l’única federació de rugby a França. El diari l’Auto, avui l’Equipe, titula: el rugby a XIII és mort. Tots els clubs jugaran a XV. Intentant negar l’evident, Marcel Laborde va dir que es tractava d’una resituació, però no una negació de l’existència del XIII. Va acceptar la vicepresidència de la FFR i algunes promeses com les que els juniors tretzistes podrien seguir jugant a XIII dins dels clubs de XV.

Com tot era una enganyifa i el XIII havia passat a l’ostracisme, va plegar del càrrec de la FFR.

No obstant, va haver-hi intents d’organitzar-se al país. Un dels dirigents del XIII, el doctor Georges Dejeant, intenta arribar a un acord amb Borotra. Tot inútil. El XIII és exclòs de la carta de l’esport francès en un decret signat per Petain el 19 de desembre de 1941. Era la mort del XIII.

Tots els béns del XIII són confiscats. La seva seu social situada al carrer Drouot de París i les instal•lacions dels clubs. Es fa difícil quantificar-ho, però segur que milions de francs (la moneda francesa) d’aquella època.

El XV, lliure del competidor, reprèn el seu desenvolupament durant l’ocupació. El campionat se celebra un a la zona lliure (Vichy) i un altre a l’ocupada. Els guanyadors s’enfrontaven a partit únic. Al 1943, va ser l’equip de Bayona el campió enfront de l’Agen.

El XIII ja no existeix, encara que, de tant en tant, es juga algun partit. Alguns dels seus jugadors entren a la Resistència creant la seva pròpia xarxa: esport. Això no vol dir pas que no hi haguessin jugadors de XV lluitant contra el nazisme. Bon exemple n’és Gilbert Brutus, torturat fins la mort per la Gestapo, o el que va arribar a ser polític gaullista, Jacques Chaban-Delmas.

Finalitzada la Guerra i l’ocupació, l’esport va restar al marge de depuracions. Hi havia massa feina en altres àmbits.

El XIII rellança el seu Campionat al novembre de 1944. Un cop l’Alliberament, esperen obtenir un altre cop el reconeixement oficial. Van fer molts esforços, sobretot per part de Paul Barrière, antic quinzista passat al XIII, per aconseguir el vot de tres federacions que eren els necessaris per tenir un lloc al Consell nacional dels esports i, en conseqüència, una existència oficial. I això va tenir lloc al novembre de 1946.

Però aquí també se’ls van rifar. El president del Consell era, a la vegada, el president de la FFR. Es va reconèixer als del XIII a seure al Consell nacional i de jugar al seu esport, però amb la denominació de joc a XIII i no rugby a XIII. En efecte, segons l’Ordre d’Alger de 7 d’octubre de 1943, les associacions suprimides pel Govern de Vichy podien recuperar els seus béns a l’Alliberament.

Per lògica el XIII havia de recuperar els seus béns confiscats. Però abans de la Guerra l’Associació era de Rugby XIII, no del Joc a XIII. Se’ls hi diu que no són la mateixa associació i que no els hi és d’aplicació l’Ordre de 7 d’octubre de 1943. És a dir, se’ls hi nega a recuperar els seus béns que en molts cops van anar a parar a clubs de XV. Veure per creure.

Però no tot acaba aquí. El XIII va renéixer cap els anys 50, recordats per un cèlebre viatge victoriós de l’equip de França a les antípodes, a casa la totpoderosa Austràlia i a Nova Zelanda. De vint-i-set partits en van guanyar vint-i-tres. Van ser considerats oficiosament Campions del Món. Un català, Puig-Aubert va ser considerat el campió dels campions.

El XIII francès va continuar la seva bona marxa fins les acaballes dels 60, però circumscrit al denominat territori càtar.

Al 1985, Jacques Solpesa, president de la Sorbona, esdevé president de la Federació del joc a XIII i va presentar una demanda judicial per ser reconegut com rugby a XIII. El president de la FFR, Albert Ferrasse, que també era president de la FIRA als anys noranta quan la Federació Catalana va estar a punt de ser reconeguda com a fundadora fins que el susdit senyor es va cagar a les calces davant les pressions polítiques, va posar el crit al cel. Més encara en el Congrés de la FFR de juliol de 1985 que, curiosament, va tenir lloc a Vichy.

Finalment, la Cort de Cassació, el 4 de juny de 1993, va donar la raó als tretzistes podent utilitzar el nom de Rugby a XIII. Però els seus béns no han estat mai retornats, igual que els seus arxius que es donen per desapareguts.

Ironies de la vida, l’ovalada de la final de la Copa del Món de Rugby Union de 1999, disputada a Cardiff, entre França i Austràlia, va ser ofert al petit Museu de Capoulet-et-Junac, a Ariège. El Museu està dedicat a Paul Voivenel, el qui va fer l’informe que va dur a la liquidació del rugby XIII a l’època de Petain.

Galeria | Aquesta entrada ha esta publicada en AlRugbi, Curiositats, Historia. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a El conflicte rugby XIII vs XV a Catalunya nord i l’Estat francès. L’origen

  1. Ferran Vital ha dit:

    Genial article, moltes felicitats.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s